"Yo no deseo que las mujeres tengan poder sobre los hombres, sino sobre ellas mismas".
Mary Wollstonecraft. (Hoxton, 1759-Londres, 1797) Escriptora britànica. És autora, entre altres obres, d'una Reivindicació dels drets de la dona (1792), considerat com el primer escrit teòric del feminisme. Va viatjar a França durant la revolució, i, de tornada a Gran Bretanya, es va casar amb William Godwin (1797). Va morir en donar a llum a una nena, que seria amb el temps dona de Percy Bysshe Shelley.
Font: Biografías y vidas.
Llegeix més:Març número 139
"La mujer no debe aceptar, debe desafiar. No debe ser intimidada por quien se ha construido sobre ella; debe reverenciar a la mujer que hay en ella con fuerza de expresión."
Margaret Sanger, (Corning, EE UU, 1879-Tucson, 1966) Fundadora del movimiento a favor del control de natalidad. Sexta hija de un matrimonio con once, cursó estudios de enfermería en el hospital de White Plains, en Nueva York. En dicha institución tomó conciencia de la necesidad de dar a conocer los métodos anticonceptivos y de favorecer su uso para evitar embarazos no deseados que, como supo desde su experiencia, acababan conduciendo a abortos practicados a menudo en condiciones insalubres.
De talante feminista, la lucha de Margaret Sanger se desarrolló en un entorno inequívocamente hostil: una ley de 1873 prohibía incluso divulgar información sobre métodos anticonceptivos por correspondencia, y hubo de padecer la cárcel por defender el uso de anticonceptivos como un derecho de la mujer. Para dar a conocer sus ideas fundó una revista, The Women Rebel, y poco después, en 1917, abrió la primera clínica de planificación familiar, hecho que la enfrentó abiertamente con las autoridades del país.
Llegeix més:Febrer número 138
"No hay barrera, cerradura ni cerrojo que puedas imponer a la libertad de mi mente".
Virginia Woolf (Londres, Reino Unido, 1882 - Lewes, id., 1941) Escritora británica. El nombre de Virginia Woolf figura junto con el de James Joyce, Thomas Mann o Franz Kafka entre los grandes renovadores de la novela moderna. Experimentando con la estructura temporal y espacial de la narración, perfeccionó en sus novelas el monólogo interior, procedimiento por el que intenta representar los pensamientos de un personaje en su forma primigenia, en su fluir inconsciente, tal y como surgen en la mente. Algunas de sus obras más famosas, como La señora Dalloway (1925), Al faro (1927) o Las olas (1931), ejemplifican este recurso mediante un poderoso lenguaje narrativo en el que se equilibran perfectamente el mundo racional y el irracional.
Woolf fue además pionera en la reflexión sobre la condición de la mujer, la identidad femenina y las relaciones de la mujer con el arte y la literatura, que desarrolló en algunos de sus ensayos; entre ellos, destaca por la repercusión que posteriormente tendría para el feminismo Una habitación propia (1932). No sólo abordó este tema en los ensayos, sino que también lo hizo en novelas como la inquietante y misteriosa Orlando (1928), en la que se difuminan las diferencias entre la condición masculina y la femenina encarnadas en el protagonista, un aristócrata dotado de la facultad de transformarse en mujer.
Font: Biografías y vidas.
Llegeix més:Gener número 137
“El peor enemigo de las mujeres es su abnegación.”
Betty Friedan, (Betty Naomi Goldstein; Peoria, Illinois, 1921 - Washington, 2006). Escritora estadounidense, autora de La mística de la feminidad (1963), obra de referencia del movimiento feminista, por la que fue galardonada con el premio Pulitzer. Mujer adelantada a su tiempo, nunca bajó la guardia en los problemas que siempre la preocuparon: la reestructuración de lo doméstico y familiar y la paridad económica y laboral entre hombres y mujeres, dos frentes en los que abrió brecha y que la convirtieron en la figura más emblemática del feminismo en una época, en la década de 1960, en la que todo estaba por hacer. En este sentido, esta pionera de los derechos de las mujeres será recordada como una de las activistas que más han contribuido a trazar un camino hacia la igualdad real de géneros.
Nacida en el seno de una familia de origen judío, su padre, Harry, era joyero, y su madre, Miriam, abandonó su empleo como editora de un periódico para ejercer de ama de casa. Tras graduarse summa cum laude en el Smith College, en 1942, Betty realizó estudios de psicología en la Universidad de Berkeley y empezó a trabajar como redactora, escribiendo primero para Federated Press (1943-1946), servicio de noticias del que se nutrían la mayoría de los periódicos sindicales, y más tarde para UE News (1946-1952), publicación oficial de United Electrical, Radio and Machine Workers of America, sindicato radical en la lucha por la justicia social para los afroamericanos y para las mujeres trabajadoras.
Font: Biografías y vidas
Llegeix més:Desembre número 136
"Todas las mujeres conciben ideas, pero no todas conciben hijos. El ser humano no es un árbol frutal que sólo se cultive por la cosecha".
Emilia Pardo Bazán, (La Coruña, 1851-Madrid, 1921), Escriptora espanyola . Filla dels comtes de Pardo Bazán , títol que va heretar al 1890 , es va establir a Madrid al 1869 , un any després de contraure matrimoni. Assídua lectora dels clàssics espanyols, es va interessar també per les novetats literàries estrangeres. Es va donar a conèixer com a escriptora amb un Estudi crític de Feijoo (18769) i una col·lecció de poemes, publicats per F. Giner de los Ríos.
El 1879 va publicar la seva primera novel·la, Pascual López, influïda per la lectura d'Alarcón i de Valera, i encara al marge de l'orientació que la seva narrativa prendria en la dècada següent. Amb Un viatge de nuvis (1881) i La tribuna (1882) va iniciar la seva evolució cap a un matisat naturalisme.
El 1882 va començar, a la revista L'Època, la publicació d'una sèrie d'articles sobre Zola i la novel·la experimental, reunits posteriorment en el volum La qüestió palpitant (1883), que la van acreditar com un dels principals impulsors del naturalisme a Espanya. Enfront dels principis ideològics i literaris de Zola, Pardo Bazán accentuava la connexió de l'escola francesa amb la tradició realista europea, el que li permetia acostar-se a un ideari més conservador, catòlic i benpensant. De la seva obra assagística cal citar, a més, La revolució i la novel·la a Rússia (1887), Polèmiques i estudis literaris (1892) i La literatura francesa moderna (1910), en què es manté atenta a les novetats de fins de segle a Europa.
Font: Biografías y vidas
Llegeix més:Novembre número 135
"El machismo mata, empobrece y atonta, por ese orden".
Amelia Valcárcel Bernaldo de Quirós (Madrid, 1950). Nomenada el 23 juny 2006 consellera electiva del Consell d'Estat (Òrgan consultiu suprem del Govern espanyol), i catedràtica de Filosofia Moral i Política a la Universitat Nacional d'Educació a Distància (Uned), membre del consell assessor de la Fundació Carolina dirigida a la cooperació al desenvolupament, vicepresidenta del Reial Patronat del Museu del Prado, vocal del Reial Patronat de la Biblioteca Nacional.
Filòsofa, escriptora, i una de les màximes exponents del feminisme de la igualtat, l'àmplia i polifacètica trajectòria curricular d'Amelia Valcárcel l'ha portat a configurar-se com una de les dones més representatives de l'ideari feminista i progressista al nostre país, ocupant llocs de responsabilitat en diverses institucions i organismes, i desenvolupant, ara des de la Universitat Nacional d'Educació a Distància però també al llarg de tota la seva carrera com a professora (1977) i catedràtica de Filosofia Moral i Política a la Universitat d'Oviedo (2002), un extraordinari treball en el món de la docència i la investigació.
Font: Gabinete de Prensa de Presidencia del Principado de Asturias, septiembre de 2006, disponible a la pàgina web de l'autora.
Llegeix més:Octubre número 134
Jane Goodall (Londres, 1934) Zoóloga y antropóloga británica, guanyadora del Premi Internacional Catalunya 2015. Va cursar estudis a la Universitat de Cambridge (1964), al Newnham College i el Darwin College. Va treballar a l'Àfrica al costat de|juntament amb l'antropòleg britànic Louis S. B. Leakey, que el va animar a instal·lar-se en la reserva de ximpanzés de Gombe, al llac Tanganyika l'any 1960.
Va passar deu anys estudiant la vida dels ximpanzés, descobrint en ells pautes de comportament i habilitats com la de fer servir pals per extreure tèrmits dels seus nius. Va descobrir que els ximpanzés s'assemblen molt als humans. «La gran diferència que els separa de nosaltres, és que els humans tenim un llenguatge verbal que ens permet ensenyar un coneixement abstracte. El llenguatge és el que ha permès que la humanitat avanci, que passi de l'ús d'eines a la tecnologia.» Fins i tot, tenen|posseeixen consciència del seu propi jo. «Si es miren en un mirall es reconeixen», «tenen capacitat per pensar en un passat immediat» i «la tradició d'utilització d'eines passa de generació en generació a través de l'observació».
Autora d'En l'ombra de l'home (1971), va escriure també Assassins innocents (1971), obra que tracta de les hienes clapades|tacades.
El 21 de maig de 2003 va ser guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica pel que ha significat el seu treball|feina "per comprendre les arrels del comportament i la cultura humanes".
Llegeix més:Juny número 133
Florence Nightingale (Florència, 1820 - Londres, 1910). Pionera de la infermeria professional moderna. Procedent d'una família rica, va rebutjar la còmoda vida social per treballar com a infermera des de 1844. Motivada pels seus desitjos d'independència i per les seves conviccions religioses, es va enfrontar a la seva família i als convencionalismes socials de l'època per buscar una qualificació professional que li permetés ser útil a la Humanitat.
Al 1853 va arribar a ser supervisora d'infermeres d'un hospital de caritat de Londres; amb el seu treball va començar a superar-se el model assistencial tradicional, basat en els bons sentiments i en el sectarisme religiós, i substituir-se per una assistència sanitària científica, la qual precisava una rigorosa formació del personal d'infermeria.
Al 1854-56 es va fer famosa organitzant un servei d'infermeres per als soldats britànics de la Guerra de Crimea. Va aconseguir millores sanitàries espectaculars, enfrontant-se als prejudicis dels metges militars i a la pobresa de mitjans amb què l'exèrcit solia tractar els soldats.
Al seu retorn a Anglaterra, va aprofitar aquesta popularitat per exercir influència en les altes esferes del poder, aconseguint el suport de la reina Victòria. Desplegant una activitat frenètica, va aconseguir la reforma de la Sanitat militar britànica, l'extensió progressiva del seu model a la sanitat civil, la introducció de reformes sanitàries a l'Índia i la creació d'una escola d'infermeres (1860). Des de 1861, tanmateix, va romandre retirada per problemes de salut, conseqüència de l'esforç desplegat durant la Guerra de Crimea.
Llegeix més:Maig número 132
Mary Wollstonecraft (1759-1797). Va ser una escriptora i filòsofa anglesa que va passar a la història pel seu llibre titulat “Reivindicació dels drets de la dona”, en el qual argumenta que les dones no són inferiors per naturalesa, si no que és la falta de mitjans i el no accés a una educació apropiada el que genera aquesta diferència. De la mateixa manera, va ser la primera dona en suggerir obertament que homes i dones havien de ser tractats com a éssers racionals i iguals, establint un únic ordre social basat en la raó.
Llegeix més:Abril número 131
“Cap causa no pot justificar l'abús contra els drets humans”
Irene Khan (Bangladesh, 1956). És la setena secretària general d'Amnistia Internacional (AI) i la primera dona, la primera musulmana i la primera asiàtica al capdavant d'aquesta organització de defensa dels drets humans. Especialista en Dret Internacional, va treballar durant vint-i-un anys en defensa dels refugiats en l'ACNUR. Des d'aleshores, aquesta incansable defensora dels drets humans prefereix treballar sobre el terreny per conèixer, de primera mà, les tragèdies dels més desfavorits.
Llegeix més:Març número 130
Vam ser les oblidades entre els oblidats
Neus Català (Els Guiamets, 1915). Un dels fets que es commemoren aquest 2015 és el centenari de la lluitadora antifeixista Neus Català. El 1937 va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. El 1939 va creuar la frontera amb 182 nens orfes. A França, va col·laborar en activitats de la Resistència. El 1943 va ser denunciada als nazis i reclosa a la presó de Llemotges. El 1944 va ser deportada a Ravensbrück i posteriorment a Flossenburg. En ser alliberada, va retornar a França, on va continuar la lluita contra el franquisme. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2006 va ser escollida Catalana de l'Any per la seva tasca de defensa de la memòria de les 92.000 dones que van morir a Ravensbrück. Amb 97 anys va inspirar la novel·la Un cel de plom de Carmen Martí. Una novel·la que és alhora i abans que res una biografia.
Llegeix més:Febrer número 129
M. Carme Roure Canosa (Lleida, 1915-2004). Juntament amb la seva germana Pepita, va estudiar Magisteri a l’Escola Normal de Lleida durant la Segona República. Més tard es va traslladar a Barcelona, on va iniciar la militància política com a membre de les Joventuts Socialistes Unificades. Posteriorment formaria part del sindicat d’ensenyament socialista (Federació Espanyola de Treballadors d’Ensenyament, FETE-UGT) i del PSUC des de la seva fundació (1936).
Durant la Guerra Civil va col·laborar en la premsa del partit, en publicacions com UHP, l’òrgan del PSUC i la UGT de Lleida. Com a mestra va estar implicada amb els corrents pedagògics renovadors del moment, que tan presents van estar a les terres de Lleida durant el primer terç del segle XX.
Un cop acabada la guerra, s’exilià primer a França. Posteriorment s’establí a l'URSS, on es dedicà a l’ensenyament, especialment d’espanyol. Es va dedicar a treballar amb nens i nenes refugiats de la Guerra Civil espanyola. Més tard es traslladà a Mèxic (1957). Carme va continuar exercint la seva professió a la Universidad Nacional Autónoma com a professora de rus. També es vinculà a l’ambaixada soviètica i a l’organització Soviet Export Film.
Tot i que des de mitjans de la dècada dels anys seixanta va fer algun viatge a Espanya, no fou fins que el procés de transició a la democràcia ja estava avançat, que va decidir retornar definitivament a Catalunya (1978). Després de ser rehabilitada com a mestra gràcies a la Llei d’Amnistia, encara va poder treballar durant un temps en una escola de barri a Barcelona fins a la jubilació. En aquesta darrera etapa va estar afiliada a CCOO. Les germanes Carme i Pepita Roure van morir l’any 2004 amb poques setmanes de diferència.
Font: Diccionari Biogràfic de Dones
Llegeix més:Gener número 128
