1.3 Itineraris femenins de saber

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeix

Pàgina 1 de 3

baudonivia escrivint

en depintrix

ende

herralda

mestra

hortus dona de l apocalipsi

text hortus deliciarum

hildegarda rebent la visio

tapiz bayeux

roswitha de gandersheim

sor juana ines

sor juana ines - escriptura

En diferents èpoques històriques les dones van trobar en l'opció religiosa la possibilitat d'anar més enllà de les rígides normes socials, una més gran llibertat d'expressió, oportunitats de vida en comú al marge de la família. I, paral·lelament a llur propi perfeccionament, van donar forma i van posar en circulació una cultura.

Si bé en els convents i monestirs grans i rics les monges gairebé no realitzaven tasques domèstiques, en els convents més pobres i més petits havien de realitzar directament les activitats relacionades amb la cuina i manteniment de la casa, així com el filat i el teixit de llurs robes. Una altra tasca fonamental que realitzaven era la cura dels malalts. Les abadesses dels convents i les infermeres en qui elles delegaven tenien una gran responsabilitat mèdica, no només sobre la salut de les dones de la comunitat, sinó també sobre les persones grans i el malalts que acollien i a qui prestaven serveis sanitaris. A més d'això, les monges van fer de preceptores de noies i nois. Com a conseqüència de les reformes eclesiàstiques del segle XIII, entre les que es compta la insistència en una clausura rigorosa, els va ser prohibit ensenyar. Tanmateix, aquesta activitat educativa continuà desenvolupant-se en relació a les nenes.

Alguns monestirs van suposar una autèntica fita pel que fa a poder i llibertat, com ara el de les Huelgues a Burgos, fundat el segle XII per Leonor de Plantejenet, esposa d'Alfons VIII. Molt anterior al de les Huelgues és el monestir de sant Joan, de l'orde benedictí, fundat al segle IX per Wifred el Pilós i la seva dona Vinilda per a la seva filla, que seria la seva primera abadessa. Al voltant de monestirs com aquests es van crear i expandir grans focus culturals. Per altra banda, monestirs europeus com Gandersheim, Hohenburg o Rupertsberg no eren centres aïllats, sinó que establien relacions amb l'exterior i mantenien contactes amb d'altres centres culturals semblants.

Així, les comunitats monàstiques femenines emergeixen com societats equilibrades, en les que, a més de la pregària i la meditació, s´hi desenvolupaven activitats com escriure, estudiar, composar música, conrear plantes medicinals o gestionar la vida de la comunitat.

La primera història de dones que es conserva de l'època medieval, en el període dels comtats catalans, presenta l'esdevenir d'una institució monàstica femenina. És tracta d'una història que individualitza en una dona, Madruí, el sentit que aquesta comunitat va donar al protagonisme històric femení. La crònica del monestir benedictí de sant Pere de les Puel·les de Barcelona, fundat vers el 950 per la comtessa Riquilda i el comte Sunyer, és el relat de la seva fundació i de les primeres vicissituds, centrat en la vida i mort de Madruí, la seva suposada primera abadessa. Diferents indicis avalen la hipòtesi de l'existència d'una història del monestir prèvia a la redacció de la crònica. Així, la crònica procediria d'una tradició oral forjada al mateix monestir i constituïda per versions dialogades. A més, les dades contextuals són indicatives d'una autoria femenina col·lectiva, el que Montserrat Cabré qualifica com "autoria en relació".

Les autoritats eclesiàstiques creien que la principal funció de les dones als monestirs era l'oració. Tanmateix, en el segle XII les autoritats femenines d'aquestes comunitats van dotar d'una més gran amplitud les funcions que les monges havien i podien desenvolupar. I van insistir en l'educació, una educació que passava fonamentalment per saber cantar i llegir en llatí. Sota la direcció d'abadesses, caracteritzades per llur intel·ligència i energia, aquestes comunitats monàstiques poden ser considerades com l'equivalent femení a les universitats.

Hildegarda de Bingen constitueix una de les màximes expressions del saber assolit i transmès per les dones dins del marc monàstic. Va ser compositora musical, poeta, metgessa, política, predicadora i fundadora de comunitats femenines. A més, no es pot parlar de saber femení i de la transmissió d'aquest saber dins de l'àmbit monàstic sense al·ludir a l'obra una dona contemporània d'Hildegarda: el Hortus deliciarum , el jardí de les delícies, d'Herralda d'Hohenburg.

L'Hortus és una obra rica i complexa en la que es recullen escrits d'autors altmedievals o contemporanis d'Herralda. Aquests textos són el marc de referència on s'insereix el llenguatge de les imatges, que adquiriran una presència qualitativa i no merament il·lustrativa en el manuscrit. Es tracta d'una obra profundament didàctica: conté una síntesi significativa de saber que l'abadessa vol transmetre a les dones joves de la seva comunitat. Així, l'"Hortus" pot ser considerat com una mena de llibre de text, una gran obra il·lustrada de consulta, una enciclopèdia de les ciències religioses (teologia, escriptures, litúrgia…).

La didàctica de l'obra és multidisciplinar i està adreçada a que les dones de la congregació s'instruïssin en els coneixements i habilitats que eren habitualment conreats en els monestirs femenins: saber llegir -per a l'exercici de la lectura molt probablement es practicaria la lectura en veu alta, la recitació i la memorització, activitats per a les que resultarien apropiades les poesies inserides en l'obra-; saber escriure -el manuscrit ofereix un ampli ventall de modalitats d'escriptura-; aprendre a composar textos poètics i a cantar-los -són freqüents els textos rítmics, que presenten una anotació neumàtica, un sistema de transcripció musical diferent del gregorià i molt difós en l'àrea renana-; aprofundir l'estudi del llatí -l'obra presenta llistes de paraules juntament amb llur traducció a una de les llengües germàniques de l'època, la qual cosa constitueix un autèntic vocabulari-; i aprendre a realitzar miniatures, des del disseny fins la coloració.

A més de la dedicació al saber i el coneixement, els monestirs femenins esdevenen centres de creació, on les dones poden dedicar-se a l'escriptura, com Roswita, autora de poesia, història i de les úniques peces teatrals composades en tota Europa entre els segles VI i XI; al teixit de tapissos, com el de la capella de Bayeux, un tapís de fil de llana sobre lli que realitzaren les monges de Normandia i que commemora la batalla d'Hastings en el segle XI; a la pintura, com ara Ende, una de les il·lustradores del Beatus de Girona, que a deixar constància de la seva autoria al mateix manuscrit ("En depintrix et Dei aiutrix"); o a 'activitat musical, de la importància de la qual es troba una mostra significativa a l'obra d'Hildegarda.

Parlen les dones

Enllaços


Anterior - Següent >>