6.3 Relacions entre homes i dones

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeix

cristina de lorena

descartes

galileo

madame de chatelet

milltaylor

saló

saló

salo m. rambouillet

saló mdme geoffrin

petició vot stuart mill

Tal i com va succeir amb les humanistes, que debatien amb els homes cults de la seva època, durant el segle XVII podem constatar l'existència de diàlegs i relacions epistolars entre dones de cultura i filòsofs, una realitat que implicava un presa de posició de les dones doctes respecte la filosofia i la ciència. Són representatives d'aquesta realitat les "Cartes copernicanes", adreçades per Galileu a Cristina de Lorena, o la relació epistolar mantinguda entre Isabel de Bohèmia i Descartes a mitjans de segle: les vint-i-sis cartes de la princesa i les trenta-tres del filòsof constitueixen un preàmbul i un comentari al Tractat de les passions de l'ànima, publicat el 1649 per Descartes, qui ja havia dedicat a Isabel Principis de filosofia, publicat el 1644, tot deixant entreveure que tant la doctrina de física com la posterior doctrina moral havien estat debatuts amb la princesa.

La relació entre Mary Astell i John Norris -la correspondència entre els quals va ser publicada el 1695- presenta punts en comú amb la que altres dones van mantenir amb diferents filòsofs de l'àmbit de l'escola de Cambridge. Així, Anne Finch Conway (1631-1679) va establir al llarg de trenta anys una relació intel.lectual amb el seu principal exponent, Henry More. L'esforç d'Anne Conway estava encaminat a conciliar les observacions empíriques de les ciències naturals amb els principis de la filosofia moral i la religió. La seva obra principal, Principles of the most ancient and modern Phylosophy, concerning God, Crist and the Creature, that is concerning Spirit amb Matter in general, de 1690, contraposa a la física i a la cosmologia una concepció vitalista de la naturalesa en la que operen forces vitals. Unes idees que, a través de Van Helmont, van arribar fins Leibniz.

Si el gènere epistolar va ser el vehicle d'interrelació entre les dones i els filòsofs, les Precioses, nom amb el qual eren conegudes les dones literates del segle XVII, van crear un espai material en el que les dones cultes es reunien amb altres dones i homes per conversar lliurement. Es tracta dels salons, llocs es produeix un intercanvi polític entre els sexes.

Acostuma a situar-se l'origen del saló en la "chambre bleu" que va crear Madame de Rambouillet. En tant que espai específic, el saló continuarà durant la Il·lustració i arribarà fins la Revolució Francesa: madame de Rolan serà l'última dona en mantenir-ne un.

Els salons on les Precioses desenvolupen llur activitat esdevé un lloc de trobada i intercanvi entre dones i entre dones i homes. L'autoritat, però, és femenina, una autoritat potencialment i pràcticament modificadora de l'ordre social. El saló esdevé l'espai on aquesta autoritat és reconeguda tant pels homes com per altres dones. I és precisament aquesta centralitat de l'autoritat femenina la que va provocar una reacció de condemna social exercida a través de la sàtira, una reacció que trobem paradigmàticament representada en les obres de Molière: "Les dones sàvies" i "Les precioses ridícules". Molière intenta ridiculitzar l'interès de les dones per la literatura, la filosofia i les ciències per la via de l'estereotip portat al seu extrem. Poulain de la Barre, a la seva obra "L'educació de les dames", es fa ressò d'aquesta reacció i la reflecteix a través d'un dels seus personatges: "És cert que totes elles tenen talent i fins i tot bon gust per a les coses belles, però la seva intel·ligència està, per dir-ho així, tan preciosistament conformada, el seu gust tan condicionat per les seves maneres que us produirien rebuig ... Quan estan en una reunió pretenen tenir el dret a dominar elles com a reines; no es dignen ni a mirar aquells que se'ls acosten i creuen fer un gran honor a un home en dirigir alguna vegada els ulls cap el seu costat". A la resposta del seu interlocutor pot sentir-se la veu de l'autor: "... si em donessin a escollir, preferiria una bella preciosa a una dotzena de pedants"

El segle XVIII està considerat com l'època en la que la influència de les dones en el món de la cultura va assolir els cims més alts. Les idees il·lustrades es van difondre ràpidament als salons i les dones que els donaven vida van acollir-hi els filòsofs. Van ser les seves amigues i les seves companyes. La centralitat que la literatura i l'estudi de l'esperit humà havia adquirit als salons de les Precioses, és ara substituït per l'interès per les discussions filosòfiques i científiques: els salons esdevenen els llocs on es discuteixen les obres dels filòsofs il·lustrats. Les dones participaven en aquestes discussions de forma activa i personal, és a dir, no van acollir incondicionalment les noves idees, sinó que les van filtrar de forma crítica, tot posant-les en relació amb llurs pròpies exigències. No van dubtar, fins i tot, en dissentir obertament dels il·lustres exponents de l'elit cultural, tot desplegant una argumentació pròpia.

En el context del moviment sufragista anglès es produeix la relació i la col·laboració entre Stuart Mill i Harriet Taylor (1807-1858). En Anglaterra no tots els homes tenien dret al vot: només podien votar els cap de família i els propietaris. Al Parlament es debatia la reforma del sufragi i John Stuart Mill, filòsof liberal i diputat, va presentar davant la Cambra una petició signada per mil cinc-centes dones, en la que exigien que la reforma inclogués el sufragi femení. La petició havia sorgit d'un grup de dones organitzat al voltant de la figura de Barbara Leigh Smith. Al començament de la dècada de 1860, el grup havia comprat un edifici a Langham Place, a Londres, on van desenvolupar activitats encaminades a aconseguir els drets de les dones: publicaren el "Englishwomen's Journal", fundaren l'editorial "Victoria Press", crearen la Societat per a la Promoció de l'Ocupació Femenina, i obriren l'Institut de les Dames, que constava d'una biblioteca, un club i vàries aules. Grups semblants es van formar a d'altres ciutats angleses i van constituir una xarxa política. Algunes d'aquestes dones van fer el 1865 campanya a favor de Stuart Mill.

La figura de Mill apareix lligada a la d'Harriet Taylor, de qui ell es manifesta deutor: una dona culta, de pensament feminista i socialista amb qui va mantenir una intensa amistat durant vint anys i amb qui posteriorment es va casar. Junts van escriure Sobre l'emancipació i el divorci(1832) i Sobre l'emancipació de la dona (1851), entre d'altres.

Documents

Parlen les dones

Enllaços