3.1 Genealogia històrica femenina
En fer referència a l'ús de la paraula escrita, Gerda Lerner ha sistematitzat en tres els obstacles que les dones han hagut de vèncer per poder crear un pensament propi: la defensa de la pròpia autoria; la defensa de la capacitat d'elaborar un pensament original i diferent del patriarcal; i l'afirmació d'uns precedents històrics d'aquest pensament.
Durant l'Edat Mitjana, l'escolàstica va desenvolupar el concepte d'autoria a partir del reconeixement de l'autoritat genealògica masculina: l'"auctoritas" no existia sense un "auctor"; els "auctors", per la seva banda, ho eren en tant que se'ls reconeixia "auctoritas". D'aquesta manera, el concepte d'"auctor" està vinculat al de propietat i genealogia: un autor no és només un creador. El terme assoleix, també, el sentit de persona l'opinió de la qual és acceptada, un sentit que es relaciona amb l'autoritat patriarcal. Des d'aquesta perspectiva, cobra una especial significació l'exercici d'autoritat que representa per a una dona defensar l'autoria d'una obra, la seva propietat d'un saber. En presentar-se públicament com autores d'un text, les escriptores estableixen un trencament amb un sistema simbòlic que les exclou de la cultura.
El concepte d'autoritat femenina -en el seu sentit originari de "capacitat per fer créixer" i, per tant, com quelcom diferent del poder- apareix quan s'entén com a mediació. Sortosament, avui disposem de suficients mediacions femenines de pensament que ens autoritzen per a interpretar el moment històric en que una pensadora o una científica va treballar a partir del seu context de ser dona i ens permeten rastrejar les seves històries i reconèixer l'autoritat de la seva experiència, sense la mediació dels criteris de la ciència tradicional.
Un dels aspectes que emmascara la contribució de les dones a la història de la ciència, i la seva recuperació anys després, és el de l'autoria dels treballs. Durant els segles XVII i XVIII algunes dones van treballar fonamentalment com a traductores o divulgadores dels treballs dels altres, un aspecte molt important en la divulgació de les noves teories. És el cas d'Emilie du Châtelet, amb la traducció de les Institutions de physique, on les notes explicatives a peu de pàgina i els aclariments van ser prou importants per la comprensió per part de la comunitat científica francesa, cartesianista, dels Principia de Newton.
Altres dones que van fer treball científic el publicaven amb caràcter anònim, com els catàlegs d'estrelles de les astrònomes alemanyes dels segle XVII, ja que no era ben vist que les dones es dediquessin a l'observació del cel durant la nit. Així el 1690, Elisabetha Hevelius va publicar l'últim catàleg pretelescòpic de posició de les estrelles a nom del seu marit Johannes Hevelius. Altres treballs fets per dones van ser en col·laboració amb el marit o el fill. En aquest cas és fa difícil identificar qui fa què.
Les autores humanistes que van intervenir a la Querella de les dones van ser les primeres en defensar el seu saber i el seu pensament des del seu propi cos femení, per a la qual cosa van cercar suport en l'experiència històrica d'altres dones que les havien precedit. D'aquesta manera, van construir una cadena de mediacions, una genealogia de saber femení, que constitueix l'horitzó simbòlic dins del qual duen a terme el procés de la seva autorització: saber, autoria i genealogia formen així un únic cos.
En les pensadores de la Querella es pot radicar, doncs, el lent procés de situar les dones a la història, amb la seva experiència específica de gènere. Es tracta d'una actitud de gran importància ja que trencava amb la secular tradició pagana i cristiana que sostenia que les dones només podien fer-se visibles a la societat en tant que "mulier virilis", una combinació de sexe femení i gènere masculí. Ans el contrari, aquestes pensadores van fer ús de la paraula sense amagar la seva diferència sexual, des de l'autoritat de la seva experiència personal i la d'altres dones del passat, la història de les quals van estudiar i comunicar, obrint un procés de transmissió de memòria femenina que altres escriptores continuarien als segles posteriors.
