1.1 Saber hegemònic i pràctiques discordants

Les universitats com a institucions són creades amb la capacitat de definir els sabers que es consideren legítims i encarregar-se de la seva transmissió. La seva creació va indissolublement unida a un procés de professionalització, de manera que només podria exercir determinades professions qui estigués en possessió del títol que atorgaven aquestes noves institucions. Així, la regulació de la medecina comportarà la il·legalització de sabers i pràctiques que les dones havien desenvolupat i exercit fins aquell moment, com ara aquelles relacionades amb la cura de la salut i el saber mèdic.

Les dones han estat sempre les responsables de l'atenció mèdica de llurs famílies i havien tingut el monopoli en matèria de parts. Quan aquest saber mèdic s'institucionalitza, les dones de les ciutats ja actuaven en totes les branques de la medicina. El poder de controlar el coneixement teòric i pràctic que despleguen les universitats entrarà en conflicte amb la autoritat amb què socialment es reconeixia la saviesa de moltes sanadores, cirurgianes, metgesses.

El cas que l'elit universitària entaula contra Jacoba Félicié, el 1322, és il·lustratiu de com les noves actituds van afectar les doctores de París: els mestres van declarar que Jacoba exercia sense llicència, per la qual cosa posava en perill la vida dels seus pacients. Ella presentà una apel·lació contra la seva primera condemna, en la qual intenta demostrar que és una doctora eficient, malgrat no tenir una educació reglamentada, i aporta els testimonis dels seus pacients. Els arguments que utilitza en aquesta llarga apel·lació són representatius d'un punt de vista femení sobre la seva activitat: ella sostenia que estava instruïda tant en l'art com en els preceptes de la medicina; afirmava que era millor que una dona sàvia i experta pogués atendre a una dona malalta i investigués les seves dolències; sostenia, també, que qualsevol persona, fos home o dona, preparada en un art podia exercir-lo. Tanmateix, el veredicte va ser immediat i es va ratificar la sentència original: se li prohibeix exercir la medicina i és excomunicada.

Malgrat això, hi ha documentada una pràctica professional femenina posterior a aquesta primera legislació, probablement perquè no es podia prescindir dels serveis que prestaven les dones. Així, era freqüent que els ciutadans rics cridessin, quan estaven malats, les dones, que curaven i alleujaven el dolor amb més eficàcia, donada llur experiència i llur coneixement de plantes medicinals. Hi ha nombroses indicacions en relació a que les dones que exercien la medicina eren reconegudes per llurs pacients. Sembla, a més, que cobraven menys, acceptaven pacients pobres i, en alguns casos, assistien als malalts amb fins caritatius.

A la Corona d'Aragó la major part de les dones que practicaven la medicina pertanyia a les classes mitjanes i baixes, i, entre elles, hi ha moltes jueves. Aquestes dones es traslladaven de veïnat en veïnat per visitar malalts, la qual cosa és indicativa del prestigi que havien adquirit en llur pràctica mèdica. Sembla clar que aquestes dones que exercien la medicina no eren considerades curanderes. Ans el contrari, el seu ofici era reconegut i permès pels organismes més elevats, tal i com mostren les llicències atorgades pel rei Joan I, tot fent constar l'experiència d'aquestes dones en l'art de guarir malalts i a instàncies de testimonis que acreditaven la seva destresa.

Parlen les dones

• Document 4 - Jacoba Félicié

Documents

• Document 1

Enllaços:

• http://departamentos.unican.es/fisioyfarma/hist_ciencia.htm
• http://ddd.uab.cat/pub/dynamis/02119536v21p497.pdf
• http://webs.uvigo.es/pmayobre/textos/pilar_iglesias_aparicio/tesis_doctoral/cap6_las_mujeres_en_la_historia_del_cuidado_de_la_salud.doc