6.1 Itineraris de llibertat femenina

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeix

beguina

bruges - casa museu

bruges - dormitori

bruges - interior beguinatge

bruges - porta entrada lateral

courtrai

kortrijk begijnhof

retrat beguina

tournhout - cuina- filat

carrer beates

sant llatzer

sant llatzer-2

Fins ara ha estat predominant una concepció del món que pot ser qualificada com "heterorealitat". Es tracta d'una visió del món segons la qual les dones existeixen sempre en relació als homes, per la qual cosa les dones sense homes són definides com "dones soles". Aquesta perspectiva, reductora de l'experiència femenina, representa una cancel·lació de les relacions que les dones han pogut i poden mantenir amb si mateixes i amb altres dones.

Per tal de posar en qüestió aquesta concepció del món es fa necessari explicitar les mediacions femenines que van fer possibles les trajectòries vitals de les dones, les xarxes de solidaritat que van teixir, les històries d'amistat que sovint van sustentar moltes de les actuacions de les dones del passat. D'aquesta manera, l'exemple de les vides de les dones que no van buscar en els homes un sentit de sí permeten situar i projectar l'existència femenina en un horitzó de llibertat.

A totes les èpoques històriques poden trobar mostres de llibertat femenina, pràctiques que incorporen al món continguts nous i insospitats, no previstos en l'ordre social patriarcal. N'és un dels exemples més significatius el moviment protagonitzat per les beguines a l'època medieval.

Les dones anomenades beguines constitueixen un ampli moviment sorgit a les darreries del segle XII. Es tractava de dones que, soles o en grups més o menys amplis, portaven una vida religiosa al món, al marge de les estructures tant eclesiàstiques com familiars. Foren, per tant, independents de qualsevol tipus d'autoritat masculina fins un extrem desconegut dins de la cultura de l'època.

Les beguines són conegudes amb diferents noms segons els llocs. A España se les anomena beguines i rescluses -Catalunya- o beates -Castella-. Per això las seves comunitats reben els noms de beguinatge, reslusatge o beateri.

El de les beguines és un moviment interclassista, ja que hi trobem la presència de dones pertanyents als més variats estaments socials, des de dones de l'aristocràcia fins a dones pobres. L'origen noble o patrici d'algunes d'elles garantia la seva autonomia econòmica i, sovint, la de la pròpia comunitat, ja que les beguines no renunciaven a llur propi patrimoni i acostumaven a llegar-lo a la seva comunitat per tal de garantir la seva pervivència. Aquestes dones vivien, doncs, de les seves rendes, a les quals cal afegir els llegats que rebien de persones nobles o burgeses, uns llegats que rebien generalment a canvi de que realitzessin un seguit de tasques relacionades amb el trànsit vers el Més Enllà: pregar, amortallar el cos de la persona difunta, participar als funerals, acompanyar el cos al cementiri ... Aquesta funció funerària de mediadores en la mort els donava una funció social que no només les justificava, sinó que, fins i tot, les convertia en imprescindibles. No era, però, l'única tasca que realitzaven en el marc urbà en què vivien: una constant en les seves vides és l'atenció i la dedicació a les persones del seu entorn, fonamentalment a aquelles que constituïen els sectors més desvalguts de la societat: pobres, persones malaltes i preses. També es dedicaven a l'educació i la instrucció de nenes.

Una de les comunitats de beguines que van existir a la ciutat de Barcelona és la de Brígida Terrera, una dona pertanyent a la burgesia barcelonina, que s'incorporà al resclusatge de santa Margarida. Aquesta comunitat vivia on hi hagué l'hospital de sant Llàtzer i donaria lloc, amb el temps, al monestir de les Jerònimes de Barcelona. De la genealogia d'aquesta comunitat deixa constància la mateixa Brígida a la Suplicació que adreça al Consell de Cent de la ciutat l'any 1448. Segons les seves pròpies paraules, el resclusatge havia estat construït cent anys abans i s'hi havia retirat una jove de Barcelona. A la seva mort s'hi va recloure una dona anomenada sor Sança, que havia estat companya de santa Brígida, juntament amb una altra beguina de nom Teresa. Posteriorment van viure d'altres al resclusatge. Així doncs, durant aproximadament setanta anys, el resclusatge de santa Margarida havia estat ocupat per dones que constituïen un agrupament reduït, probablement en nombre de dos o tres persones. Brígida Terrera s'insereix en aquesta genealogia en retirar-s'hi amb una criada seva. Amb ella el resclusatge esdevindrà una comunitat, conegut amb el nom de "les Terreres", a la qual ella llegarà el seu patrimoni.

Un altre exemple significatiu de llibertat femenina el trobem en Mary Astell i el cercle de dones que l'envoltava. Mary Astell (1666-1731) va crear en la seva vida un precedent que seria seguit per altres dones de la societat anglesa: el de la dona instruïda que tria viure sola i en relació amb altres dones.

A Londres s'instal·la al barri de Chelsea, on poc a poc es formarà al seu voltant un cercle d'amigues, que van ser al llarg dels anys les seves companyes més íntimes i el seu principal suport, tant econòmic com emocional: lady Elizabeth Montague (a qui dedicà l'edició de 1694 de la seva "Proposta ..."), lady Catherine Jones (a qui John Norris, a petició seva, dedicaria les "Cartes relatives a l'amor de Déu" de 1695), Elisabeth Hasting, Ann Coventry ... Es tractava de dones aristòcrates –comptaven, per tant, amb abundants ingressos propis-, que havien fet una opció de vida semblant a la de Mary: havien decidit romandre solteres o bé s'havien negat a casar-se de nou en quedar-se vídues. Compartien moltes coses entre si, des de llibres fins remeis casolans, totes, però, reconeixien l'autoritat de Mary. Aquest cercle femení va configurar un parentiu simbòlic vehiculat per l'amor i va constituir l'única família de Mary Astell.

Aquestes dones mantenien igualment una xarxa de relacions de solidaritat amb d'altres menys afavorides econòmicament i socialment (ajudaven vídues sense llar, ensenyaven les seves minyones a llegir i a escriure o proporcionaven instrucció escolar a nenes de la seva família) i van tenir cura de Mary durant els últims anys de la seva vida: a l'edat de seixanta anys, Mary Astell es va retirar a casa de la seva amiga Catherine Jones, on va romandre fins la seva mort el 1731.

L'any 1700 Mary Astell publica Reflexions sobre el matrimoni, un text en l'escriptura del qual utilitza l'humor, la ironia i el sarcasme per tal de desvetllar i posar en evidència els interessos socials que servien per humiliar i subordinar les dones a través del repartiment de poder que es donava en el matrimoni, una institució que ella denuncia com a tirànica, tot vinculant la tirania de l'estat amb la dels homes en les famílies. Critica la coacció al matrimoni de què eren víctimes les joves de la seva època, un matrimoni al que ella contraposa la seva pròpia trajectòria de vida i la d'altres dones, com Batshua Makin -autora d'assaigs històrics i institutriu de les filles de Carles I d'Anglaterra- o Elisabeth Elstob -estudiosa de gramàtica-, totes elles dones solteres que vivien dignament i s'havien desenvolupat intel·lectualment. Per a Astell, una adequada instrucció era la premissa necessària per garantir la llibertat d'elecció de les dones.

Parlen les dones

Enllaços