Les nostres dones del 36

Gairebé se’ns acaba l’any i, immersos en la voràgine de la immediatesa, hem parlat poc del 75è aniversari del final de la Guerra Civil a Catalunya. Es va viure intensament tant a Lleida com arreu del territori. A Alcoletge en especial: va ser l’última població lleidatana a caure al gener del 1939.

Llegir memòries dels protagonistes que n’han escrit, escoltar relats de les dones que van viure aquells tres anys te transporta en el temps i a les trinxeres. Les del front i sobretot les del dia a dia a la rereguarda, igualment dures, sinó més. Especialment elles, les dones, les tenen gravades a la pell i als silencis. Silencis que expliquen tant com les paraules. “Gràcies per preguntar-m’ho. Ningú mai em va preguntar què pensava, ni com estava, ni si patia. Només treballava”, em van dir en una ocasió amb la sinceritat d’un relat, humit i cansat, narrat sense pressa. Les seues són grans lliçons de vida que s’escolen invisibles si no les rescatem. Toca anar de pressa abans que el pas del temps esquerdi la seua fragilitat encara plena d’energia. Expertes, per força, en la gestió de la supervivència, les tenim massa oblidades. Per això en parlarem demà, Dia Internacional de la Dona Rural, a la UdL, i dissabte al Centre Ermengol Piró d’Alcoletge.

Les nostres dones del 36 mereixen que dediquem temps a recordar les seues vivències i, sobretot, mereixen que les valorem. Cal conservar, per sempre, com sigui, la seua memòria i les memòries. I, alhora, la nostra. Què som, qui som... sense record(s)?

Paquita Sanvicén Torné

Font: La Mañana