Ir al contenido

Página principal de la UdL

2014

Gener número 128

M. Carme Roure Canosa (Lleida, 1915-2004). Juntament amb la seva germana Pepita, va estudiar Magisteri a l’Escola Normal de Lleida durant la Segona República. Més tard es va traslladar a Barcelona, on va iniciar la militància política com a membre de les Joventuts Socialistes Unificades. Posteriorment formaria part del sindicat d’ensenyament socialista (Federació Espanyola de Treballadors d’Ensenyament, FETE-UGT) i del PSUC des de la seva fundació (1936).

Durant la Guerra Civil va col·laborar en la premsa del partit, en publicacions com UHP, l’òrgan del PSUC i la UGT de Lleida. Com a mestra va estar implicada amb els corrents pedagògics renovadors del moment, que tan presents van estar a les terres de Lleida durant el primer terç del segle XX.

Un cop acabada la guerra, s’exilià primer a França. Posteriorment s’establí a l'URSS, on es dedicà a l’ensenyament, especialment d’espanyol. Es va dedicar a treballar amb nens i nenes refugiats de la Guerra Civil espanyola. Més tard es traslladà a Mèxic (1957). Carme va continuar exercint la seva professió a la Universidad Nacional Autónoma com a professora de rus. També es vinculà a l’ambaixada soviètica i a l’organització Soviet Export Film.

Tot i que des de mitjans de la dècada dels anys seixanta va fer algun viatge a Espanya, no fou fins que el procés de transició a la democràcia ja estava avançat, que va decidir retornar definitivament a Catalunya (1978). Després de ser rehabilitada com a mestra gràcies a la Llei d’Amnistia, encara va poder treballar durant un temps en una escola de barri a Barcelona fins a la jubilació. En aquesta darrera etapa va estar afiliada a CCOO. Les germanes Carme i Pepita Roure van morir l’any 2004 amb poques setmanes de diferència.

Font: Diccionari Biogràfic de Dones

Leer más: Gener número 128

Setembre número 124

“La pau és possible. Hem fet passos importants que no es poden perdre. Ha arribat el moment d'invertir en les dones perquè siguin protagonistes de la reconstrucció i de l'estabilitat”

REBECCA JOSHUA OKWACI (Sudan, 1960). Periodista i Secretària General de l'organització Acción de Dones per al Desenvolupament (WAD). El seu treball|feina i els seus esforços en la resolució del conflicte del seu país, i els seus intents per reconciliar els grups del Nord i del Sud han estat reconeguts per diverses institucions i l'organització a la qual pertany, Apoderament de les Dones Sudaneses per a la Pau, ha estat inclosa en la llista de les 1000 candidates per al premi Nobel de la Pau.

Font: 1325 mujeres tejiendo la paz. Disponible a l'enllaç

Leer más: Setembre número 124

Abril número 120

Fa falta acció política individual i col·lectiva, nacional i internacional, per denunciar, desmuntar i deslegitimar la presa criminal del poder polític a Colòmbia.

CLAUDIA LÓPEZ (Colombia, 1970) Va estudiar Finances i Relacions Internacionals a Bogotà i a la Universitat de Colúmbia als Estats Units. Ha estat consultora del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) i treballa per la pau des de l'Observatori del Conflicte Armat que pertany a l'ONG Corporació Nou Arc de Sant Martí. Ha dedicat la seva vida personal i professional a treballar per la pau en el seu país.
Considera que el seu èxit més important és haver contribuït a revelar la “parapolítica”, és a dir, els vincles i pactes que van construir paramilitars, narcotraficants i polítics per prendre o mantenir-se en el poder i utilitzar-lo en el seu propi benefici. 

Leer más: Abril número 120

Desembre número 127

“Com podem aconseguir el canvi al món quan només la meitat està convidada o se la rep per participar en la conversa? HeForShe és un moviment solidari per la igualtat de gènere que reuneix la meitat de la humanitat en suport a l'altre costat de la humanitat, per la humanitat sencera”

Emma Charlotte Duerre Watson (París, 1990). Actriu, model i filantropa anglesa, coneguda per interpretar Hermione Granger en la sèrie de pel.lícules de Harry Potter. Va ser nomenada Embaixadora de bona voluntat de l'ONU Dones el passat mes de juliol. El dissabte 20 de setembre, va donar el seu primer discurs davant de l'ONU a la seva seu de Nova York per ajudar a impulsar la campanya global “HeForShe“. L'actriu defensa la lluita per la igualtat de gènere alhora que insisteix en rebutjar les connotacions negatives del terme feminista, concepcions derivades d'una interpretació equivocada de la definició original. Per aconseguir el canvi, l'actriu ha creat la campanya HeForShe, dedicada a impulsar el paper dels homes en la lluita per l'igualtat de gènere. Per a això ja compta amb el suport de personatges de la talla de Barack Obama, Matt Damon, i patrocinadors com JP Morgan Chase & Co. La gran influència de l'actriu a les xarxes socials i els mitjans ja ha aconseguit que més de 16.280 persones s'hagin afegit a la iniciativa.

Leer más: Desembre número 127

Juliol número 123

“Accepto la meva herència del genocidi ruandès perquè si estic viva, és per complir una missió.”

YOLANDE MUKAGASANA (Ruanda, 1954). Infermera, anestesista fins el genocidi ruandès al 1994. Autora de diversos llibres sobre el genocidi i testimonis de supervivents. És coautora de l’obra teatral Ruanda 94, escrita al 2002. La seva tasca ha estat reconeguda amb varis premis, entre d’altres, el Premio por el Testimonio y la Solidaridad, per la Fundació Alexandre Langer, Itàlia, Juliol 1998; Premio por la Comprensión Internacional entre las Naciones y por los Derechos Humanos, al novembre de 1999, i molts d’altres.
La vida de Yolande com a lluitadora per la pau i per un món més just comença quan allò més important per a ella desapareix. Ens remuntem a abril de 1994 a Ruanda: els seus tres fills, el seu marit i els seus germans són assassinats per les milícies hutus durant el genocidi que enterrarà a un milió de tutsis i hutus “moderats”.

A partir d’aquest moment, Yolande lluita i es recolza en el seu immens dolor per treure a la llum la veritat sobre el genocidi, per a denunciar a aquells que han armat a aquestes milícies i als que, pel seu silenci, són culpables també del genocidi. Yolande afirma: “El meu esperit és invencible, és lúcid. Potser el meu cos no pugui seguir perquè està més dèbil, envelleix, però el meu esperit està aquí encara...”

Leer más: Juliol número 123

Març número 119

Un espai només de dones fa més fàcil el reconeixement mutu de les experiències de sofriment ocasionades per la guerra

Astrid N. Heiberg (Noruega, 1936). Professora de Psiquiatria a la Universitat d'Oslo. Va ser la primera dona en ocupar el càrrec, com a presidenta de la Federació Internacional de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Vermella, entre 1997 i 2001. Anteriorment, entre 1993 i 1999, havia estat presidenta de la Creu Roja noruega i havia desempenyorat també diversos càrrecs en el Govern i el Parlament de Noruega en l'àmbit dels assumptes socials i la salut. Viceministra de Salut i Assumptes Socials, Ministra d'Assumptes de Consum i Administració Governamental i parlamentària. A més, va ser integrant del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura.

Leer más: Març número 119

Novembre número 126

29865994Zoe Rosinach Pedrol (Lleida 1894 - Saragossa 1973). Farmacèutica i primera doctora en Farmàcia espanyola. Filla del dentista Pau Rosinach, natural de Juneda (Garrigues), i la llevadora Carme Pedrol, natural de Lleida (Segrià), que vivien al carrer Blondel de Lleida. Zoe estudià a l’Institut General i Tècnic de Lleida, establiment en el qual obtingué el batxillerat el 1913. Al setembre d'aquell any, es matriculà a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, centre en el qual romangué fins al curs 1915-1916, data en què traslladà la seva matrícula a la central de Madrid, ja que tenia problemes per aprovar l’assignatura d’Anàlisi Química per la seva condició femenina. A Madrid pogué continuar la carrera i es llicencià el 1917, tot i les dificultats per assistir a les classes, ja que Zoe i altres dues companyes seien separades dels homes i un catedràtic les acompanyava al seu domicili. Amb tot, Zoe, que sentia autèntica passió per la farmàcia, convencé el doctor Francisco de Castro, catedràtic de l’assignatura de Microbiologia, perquè sol•licités una plaça d’investigadora al doctor Obdulio Fernández, director de l’Institut Nacional d’Higiene Alfons XIII. Acceptada en aquell centre, el 17 de juny de 1920 llegia i aprovava amb excel·lent per unanimitat la seva tesi doctoral. Altrament, el 1920 fou nomenada secretària de la Joventut Universitària Feminista de Madrid, la primera organització espanyola creada el 1918 en defensa dels drets de les dones. Zoe es col·legià a Terol el 1930 i obrí la seva primera oficina a Albalate del Arzobispo (Terol) el gener de 1932. Per raons polítiques la tancà el 26 de maig de 1936 i traslladà la residència a Saragossa, ciutat en la qual desenvolupà la seva tasca professional elaborant fórmules magistrals fins al dia de la seva mort, esdevinguda el 31 de gener de 1973.

Leer más: Novembre número 126

Juny número 122

“No es pot aconseguir la pau si no assumeixes part del risc”

SYLVIE MAUNGA MBANGA (República Democrática del Congo, 1974). Llicenciada en Dret a la Universidad Libre de los Grandes Lagos, Goma, RDC. Cofundadora de “Sinergia de las Mujeres por las víctimas de Violencias Sexuales” (SFVS), 2002. Va ser premiada al 2008 amb el premi Women Peace Maker del Joan B. Krok Institute for peace and Justice.
Sylvie té solament 34 anys i moltes ganes de canviar el seu país, a poc a poc, tot i que els obstacles semblin impossibles de superar. Quan se li pregunta si li agradaria anar-se’n a viure a un lloc més segur, respon; “Crec que tinc un paper a dur a terme en aquest conflicte. Quedar-me aquí a Kivu no és un plaer, però no es pot aconseguir la pau si no assumeixes part del risc. Soc una més de les moltes persones compromeses amb Kivu i la República Democràtica del Congo”. 

Leer más: Juny número 122

Febrer número 118

"Pots veure les ruines de les cases, però no pots veure les ruines a les nostres ànimes"

AMIRA HASS (Israel 1956) Oficialment és corresponsal d'assumptes palestins del diari israelí Haaretz (llegir-ne articles), però ella prefereix que la considerin una experta en l'ocupació. Amira Hass, periodista isrelí nascuda a Jerusalem, mostra als ceus compatriotes el que passa a pocs quilòmetres de les seves cases, el que molts no volen veure. Amb residència habitual a la ciutat de cisjordàna de Ramala, manté en realitat "un romanç amb Gaza", segons les seves pròies paraules. Fa anys que passa temporades a la franja costera palestina i conta com és la vida allà.

Leer más: Febrer número 118

Octubre número 125

No hi ha pau veritable mentre la violència no desaparegui dels costums i continuï assetjant les dones. 

Soledad Real (Espanya, 1917-2007). Membre de les Joventuts Comunistes, va participar en les tasques de cura i acollida als refugiats de la Revolució d'Octubre a Astúries. Durant la Guerra Civil espanyola es va ocupar de l'acollida dels nens orfes en famílies i del subministrament de pa a la ciutat de Barcelona. Empresonada durant 16 anys pel règim franquista. Va tenir una participació activa en el moviment veïnal i associatiu a través del Moviment Democràtic de Dones i de l'Associació de les Dones del Barri del Lucero.

Font: 1325 mujeres tejiendo la paz. Disponible a l'enllaç.

Leer más: Octubre número 125

Maig número 121

“En un món en el que encara predomina la mirada arrelada de l’experiència masculina, parlar des de les vides de les dones té a vegades rang de descobriment,  de desvetllament d’un pensar i d’un fer que no són els comuns, que no han pogut fer-se comuns per estar ocults en la boira del que no ha estat dit en públic”

CARME MARGALLÓN (Espanya, 1951). Doctora en Ciències Físiques per el programa d’Història de la Ciència i Filosofia de la Ciència de la Universitat de Saragossa.  Va fundar l’any 1993 el Seminari Interdisciplinar d’Estudis de la Dona de la Universitat de Saragossa i és membre del grup d’investigació Genciana. Des de la seva fundació, al 1984, forma part de la Fundación Seminario de Ivestigación para la Paz  i del grup  editor de la revista En Pie de Paz. Des de 2003 és Directora de la fundació anteriorment nombrada i ocupa el càrrec de vicepresidenta de la Asociación Española de Investigación para la Paz (AIPAZ). Ella viu entre la ciència, el gènere i la cultura de pau i entre la vida i la literatura.
Carme Margalló sap que després de tant temps, encara avui dia, parlar des de les dones “no sol és un descobriment, segueix sent una provocació” i la seva obra Mujeres en Pie de Paz és una provocació, que parla de l’amor i del poder amb els altres i no sobre els i les altres.

Leer más: Maig número 121

Gener número 117

"Temem pel futur dels nostres fills i pel futur de la Terra, que és la base de tota la vida"

Les Dones de Greenham Common (Regne Unit, 1981) El campament de Greenham Common va ser una iniciativa no violenta de les dones britàniques que, de 1981 a 2000, es van instal·lar al costat de la base militar americana per protestar contra la proliferació nuclear. Van obtenir el recolzament de milers de persones de tot el món i es van convertir en un símbol de lluita contra les armes nuclears.

Leer más: Gener número 117

¡Atención! Este sitio usa cookies y tecnologías similares.

Si no cambia la configuración de su navegador, usted acepta su uso.

Acepto