1.3 Itineraris femenins de saber

En diferents èpoques històriques les dones van trobar en l'opció religiosa la possibilitat d'anar més enllà de les rígides normes socials, una més gran llibertat d'expressió, oportunitats de vida en comú al marge de la família. I, paral·lelament a llur propi perfeccionament, van donar forma i van posar en circulació una cultura.

Si bé en els convents i monestirs grans i rics les monges gairebé no realitzaven tasques domèstiques, en els convents més pobres i més petits havien de realitzar directament les activitats relacionades amb la cuina i manteniment de la casa, així com el filat i el teixit de llurs robes. Una altra tasca fonamental que realitzaven era la cura dels malalts. Les abadesses dels convents i les infermeres en qui elles delegaven tenien una gran responsabilitat mèdica, no només sobre la salut de les dones de la comunitat, sinó també sobre les persones grans i el malalts que acollien i a qui prestaven serveis sanitaris. A més d'això, les monges van fer de preceptores de noies i nois. Com a conseqüència de les reformes eclesiàstiques del segle XIII, entre les que es compta la insistència en una clausura rigorosa, els va ser prohibit ensenyar. Tanmateix, aquesta activitat educativa continuà desenvolupant-se en relació a les nenes.

Alguns monestirs van suposar una autèntica fita pel que fa a poder i llibertat, com ara el de les Huelgues a Burgos, fundat el segle XII per Leonor de Plantejenet, esposa d'Alfons VIII. Molt anterior al de les Huelgues és el monestir de sant Joan, de l'orde benedictí, fundat al segle IX per Wifred el Pilós i la seva dona Vinilda per a la seva filla, que seria la seva primera abadessa. Al voltant de monestirs com aquests es van crear i expandir grans focus culturals. Per altra banda, monestirs europeus com Gandersheim, Hohenburg o Rupertsberg no eren centres aïllats, sinó que establien relacions amb l'exterior i mantenien contactes amb d'altres centres culturals semblants.

Així, les comunitats monàstiques femenines emergeixen com societats equilibrades, en les que, a més de la pregària i la meditació, s´hi desenvolupaven activitats com escriure, estudiar, composar música, conrear plantes medicinals o gestionar la vida de la comunitat.

La primera història de dones que es conserva de l'època medieval, en el període dels comtats catalans, presenta l'esdevenir d'una institució monàstica femenina. És tracta d'una història que individualitza en una dona, Madruí, el sentit que aquesta comunitat va donar al protagonisme històric femení. La crònica del monestir benedictí de sant Pere de les Puel·les de Barcelona, fundat vers el 950 per la comtessa Riquilda i el comte Sunyer, és el relat de la seva fundació i de les primeres vicissituds, centrat en la vida i mort de Madruí, la seva suposada primera abadessa. Diferents indicis avalen la hipòtesi de l'existència d'una història del monestir prèvia a la redacció de la crònica. Així, la crònica procediria d'una tradició oral forjada al mateix monestir i constituïda per versions dialogades. A més, les dades contextuals són indicatives d'una autoria femenina col·lectiva, el que Montserrat Cabré qualifica com "autoria en relació".

Les autoritats eclesiàstiques creien que la principal funció de les dones als monestirs era l'oració. Tanmateix, en el segle XII les autoritats femenines d'aquestes comunitats van dotar d'una més gran amplitud les funcions que les monges havien i podien desenvolupar. I van insistir en l'educació, una educació que passava fonamentalment per saber cantar i llegir en llatí. Sota la direcció d'abadesses, caracteritzades per llur intel·ligència i energia, aquestes comunitats monàstiques poden ser considerades com l'equivalent femení a les universitats.

Hildegarda de Bingen constitueix una de les màximes expressions del saber assolit i transmès per les dones dins del marc monàstic. Va ser compositora musical, poeta, metgessa, política, predicadora i fundadora de comunitats femenines. A més, no es pot parlar de saber femení i de la transmissió d'aquest saber dins de l'àmbit monàstic sense al·ludir a l'obra una dona contemporània d'Hildegarda: el Hortus deliciarum , el jardí de les delícies, d'Herralda d'Hohenburg.

L'Hortus és una obra rica i complexa en la que es recullen escrits d'autors altmedievals o contemporanis d'Herralda. Aquests textos són el marc de referència on s'insereix el llenguatge de les imatges, que adquiriran una presència qualitativa i no merament il·lustrativa en el manuscrit. Es tracta d'una obra profundament didàctica: conté una síntesi significativa de saber que l'abadessa vol transmetre a les dones joves de la seva comunitat. Així, l'"Hortus" pot ser considerat com una mena de llibre de text, una gran obra il·lustrada de consulta, una enciclopèdia de les ciències religioses (teologia, escriptures, litúrgia…).

La didàctica de l'obra és multidisciplinar i està adreçada a que les dones de la congregació s'instruïssin en els coneixements i habilitats que eren habitualment conreats en els monestirs femenins: saber llegir -per a l'exercici de la lectura molt probablement es practicaria la lectura en veu alta, la recitació i la memorització, activitats per a les que resultarien apropiades les poesies inserides en l'obra-; saber escriure -el manuscrit ofereix un ampli ventall de modalitats d'escriptura-; aprendre a composar textos poètics i a cantar-los -són freqüents els textos rítmics, que presenten una anotació neumàtica, un sistema de transcripció musical diferent del gregorià i molt difós en l'àrea renana-; aprofundir l'estudi del llatí -l'obra presenta llistes de paraules juntament amb llur traducció a una de les llengües germàniques de l'època, la qual cosa constitueix un autèntic vocabulari-; i aprendre a realitzar miniatures, des del disseny fins la coloració.

A més de la dedicació al saber i el coneixement, els monestirs femenins esdevenen centres de creació, on les dones poden dedicar-se a l'escriptura, com Roswita, autora de poesia, història i de les úniques peces teatrals composades en tota Europa entre els segles VI i XI; al teixit de tapissos, com el de la capella de Bayeux, un tapís de fil de llana sobre lli que realitzaren les monges de Normandia i que commemora la batalla d'Hastings en el segle XI; a la pintura, com ara Ende, una de les il·lustradores del Beatus de Girona, que a deixar constància de la seva autoria al mateix manuscrit ("En depintrix et Dei aiutrix"); o a 'activitat musical, de la importància de la qual es troba una mostra significativa a l'obra d'Hildegarda.

Parlen les dones

• Document 9 - Roswita
• Document 10 - Hildegarda de Bingen
• Document 11 - Herralda d'Hohengurg
• Document 12 - Sor Juana Inés de la Cruz

Enllaços

• http://musica.mysofa.es/artista/hildegard_von_bingen/escuchar_musica/
• http://www.ub.edu/duoda/diferencia/html/es/imprimible16.html
• http://www.ub.edu/duoda/diferencia/html/ca/secundario13.html
• http://www.url.it/donnestoria/testi/libere/apertura.htm
• http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/jines/01715630871255017440035/thm0000.htm

Una classe d'activitat peculiar, protagonitzada per les dones catòliques urbanes de l'Edat Moderna, és l'acció organitzada de grup. Una acció que es va expressar en els intents de crear noves formes de vida i de treball en comú, en les quals estava compresa la preocupació per l'educació femenina. Són les activitats desenvolupades per les dones de l'anomenada via mitja, com Mary Ward, una dona instruïda, qui aconseguí establir, des de 1609, una xarxa europea d'escoles per a noies supervisades per mestres laiques: l'Institut de la santa Verge Maria. Entre 1616 i 1628, l'Institut va crear centres a ciutats com Colònia, Roma, Nàpols, Múnic, Viena i Praga, escoles que tenien fins 500 alumnes.
Les treballadores d'aquest orde duien una vida comunitària -sense clausura-, triaven la seva pròpia "mare" general i estaven exemptes de la supervisió del clergat. Al seus centres, alguns dels quals eren escoles gratuïtes per a nenes pobres, oferien cursos de teixit, música, llatí, grec, llengües locals i matemàtiques. Mary Ward i les seves col·laboradores viatjaven contínuament i es reunien amb prínceps i cardenals per tal de recaptar fons. Els seus adversaris la van acusar -els jesuïtes i els clergues seculars anglesos, principalment- i es van queixar al papa de la seva agressivitat en matèria espiritual. Ella va apel·lar, però el papa va suprimir l'orde. Mary Ward, acusada d'heretge, va ser empresonada per la Inquisició a Múnic.

Mary Astell és una de les figures cabdals en qualsevol aproximació al pensament de les dones sobre l'educació femenina. Soltera i decidida a no casar-se, va viure al barri de Chelsea, a Londres, en estreta relació amb un grup de dones d'origen burgès que compartien les seves conviccions vitals, espirituals i intel·lectuals. Profundament convençuda de la necessitat i de la legitimitat del desenvolupament cultural de les dones, única premissa que podria garantir llur llibertat d'elecció, publica Una proposta seriosa per a les dames, en benefici de llurs vertaders i més alts interessos. Per una amant del seu sexe, l'any 1694. La seva proposta consisteix en la creació d'un espai, com el que les monges de l'època medieval havien construït en les seves comunitats monàstiques, per tal que les dones poguessin dedicar-se a la seva pròpia formació. Era, però, una comunitat que obeïa en la seva concepció més a un propòsit acadèmic que pròpiament monàstic. El seu objectiu era que les dones poguessin esdevenir éssers autosuficients tant emocionalment com intel·lectualment.

L'any 1697 va aparèixer la segona part de la Proposta, dedicada a la princesa Ana. Mary Astell hi detalla un model d'aprenentatge i estableix un pla general d'estudis específicament elaborat per a les dones desitjoses de saber. Un model i un pla que incidia en l'ús de lectures selectes. Perquè, per a ella, l'objectiu no consistia a adquirir una cultura ni uns coneixements enciclopèdics. L'importava menys l'erudició que la capacitat de raonar i el mètode per aprendre, per a l'adquisició de la qual assenyalava com a necessaris coneixements de la llengua materna, lògica, matemàtiques i filosofia. No s'oferia, doncs, un programa formal d'estudis, sinó una invitació a conversar i a la lectura de llibres de filòsofs contemporanis, com ara Descartes, i d'autores com Anne Dacier i Madeleine de Scudéry, "Sapho", per a la qual cosa la llengua francesa seria suficient.

Mary Astell va ser objecte de burla en comèdies del tipus "Les dones sàvies". Comptava, però, amb el suport no només de les seves amigues, que la van ajudar en totes les activitats que va emprendre, sinó d'una dama, probablement la princesa Anna, qui estava disposada a donar-li deu mil lliures per a la realització del seu projecte. Tanmateix, l'oposició de l'església va aconseguir que aquesta donació no tingués lloc.

Parlen les dones

• Document 13 - Mary Ward
• Document 14 - Mary Astell
• Document 15 - Virginia Woolf

Enllaços

• http://www.loretonh.nsw.edu.au/faith/ourheritage/paintedlife.html
• http://www.ub.edu/duoda/diferencia/html/ca/imprimible2.html
• http://fundacion.usal.es/publicaciones/index.php/0212-0267/article/viewFile/242/230

En relació a la creació i transmissió del saber entre dones s'ha de destacar l'activitat d'algunes dones científiques que van escriure llibres de ciències adreçats a les dones. Així ho van fer, entre d'altres, Marie Meurdrac, Priscilla Wakefield i Jane Marcet.

El títol del llibre de Marie Meurdrac, La química caritativa i fàcil a favor de les dones, indica que el tractat està inscrit en la tradició de les obres de ciències escrites per dones i adreçades a les dones. Ellizabeth Grey va escriure Una selecció manual de rars i selectes secrets de Medicina i cirurgia (1653), que va tenir vint-i-una edicions. Priscilla Wakefield va escriure una Introducció a la botànica (1796) que fos comprensible per les dones i va tenir onze edicions fins a 1841. I Margaret Bryan Compendi dels sistema d'astronomia en un curs de lectures familiars en el qual els principis d'aquesta ciència estan clarament explicitats i són intel·ligibles per aquells que no han estudiat matemàtiques (1797).

Cal fer esment, igualment, de Jane Marcet (1769-1858) que formà part d'un distingit cercle científic i literari anglès, amb els seus llibres Conversacions en química, que va dedicar especialment al sexe femení, i Conversacions en Botànica. Conversacions en química, publicat anònimament el 1805, és un diàleg informal entre una professora i les seves alumnes, Emily i Caroline, sobre els descobriments de l'època de Galvani, Volta, Franklin, Priestley, Berzelius, Lavoisier i Berthollet entre d'altres. Foren publicades setze edicions del seu llibre, la majoria de forma anònima, excepte la de 1846 que sí que portava el seu nom. Se'n van fer dues traduccions franceses i quinze edicions americanes. Als 71 anys mantenia correspondència científica amb Michael Faraday, qui, quan va morir Jane Marcet, va voler retre-li un homenatge, escrivint la seva biografia.

Enllaços

• http://www.revistasice.com/cmsrevistasICE/pdfs/ICE_789_101-103__140671A795BE8318F38258B60286D270.pdf
• http://mujeresquehacenlahistoria.blogspot.com/2009/07/siglo-xviii-jane-marcet.html
• http://webs.uvigo.es/pmayobre/pop/archi/profesorado/mari_lires/4sesion/capitulo3.pdf
• http://www.sld.cu/galerias/pdf/sitios/histologia/mujeresenlaciencia.pdf