AHMB, Deliberacions del Consell de Cent, f. 171r-172r

A les grans savieses i molt honorables senyors consellers i Consell de Cent Jurats de la present ciutat de Barchinona. Amb tanta humilitat com pot exposa sor Brígida (…), la qual per espai de XXX anys continus ha estat i està i tant com visqui té el propòsit d'ésser resclusa en el resclusatge de Santa Margarida de la dita ciutat, lloc (…) edificat per espai de més de cent anys per cert honorable ciutadà de la dita ciutat en lo qual certa donzella filla seva (…) es reclogué i aquí acabà gloriosament els seus dies. I després es reclogué una molt devota dona anomenada sor Sança, companya de Santa Brígida, i després altres les quals en santa conversació per tot el temps de llurs vides han loablement continuat al servei diví. Que com ella i les altres (…) no estiguin sota alguna obediència (…) continuant voluntàriament llur bon propòsit. (…) La dita sor Brígida (…) suplica amb tanta humilitat com pot sigui de vostra mercè rebre i acceptar la casa del dit resclusatge i ella i les seves companyes en especial guarda i protecció de la dita Ciutat.

A Giulia Calvi ed., Las mujer barroca, Madrid, Alianza Editorial, 1995, pp. 233, 240-242.

La pobra senyora (…) que utilitzà totes les seves arts de conquesta, es trobà amb què la trampa fallava (…). Després d'haver passat tot aquell temps cuidant extremadament el seu cos, sense tenir així ni un instant per perfeccionar la seva intel·ligència, que, per tant, no el proporciona un refugi segur, es troba ara decepcionada (…), espaordida per l'espantós qualificatiu de conca, que només els necis el tirarien en cara i al que cap dona intel·ligent temeria, per evitar aquesta ansietat terrible (…) fuig cap alguna unió deshonrosa com últim refugi.

Estar lligada de per vida a una persona i un temperament desagradables; sentir que l'estupidesa i la ignorància tiranitzen la intel·ligència (…), suportar la contradicció en tot quant una fa o diu, sent vençuda no per la raó sinó per l'autoritat; veure com li neguen a una els desitjos més innocents, pel sol motiu del plaer d'un senyor i amo absolut (…), tot allò constitueix una desgràcia de la que ningú, fora de qui l'hagi patit, pot fer-se una idea precisa.

La que es casa (…) i pot patir una mortificació tan real com per deixar de banda la seva pròpia voluntat i desitjos (…) du a terme, sense dubte, una acció més heroica que aquelles de què se senten orgullosos els més famosos herois masculins; pateix un martiri continu per a glòria de Déu i benefici de la humanitat.

¿No són els homes absolutament parcials en pretendre i practicar en llurs famílies aquest domini arbitrari (…) contra el que clamen en l'Estat? En efecte, si el poder arbitrari és un mal en si i un mètode incorrecte de governar a sers racionals i lliures, no hauria de practicar-se enlloc. I no és menys maliciós en les famílies que en els regnes.

Volviendo a Stuart Mill, porque no es mi ánimo anticipar endebles raciocinios cuando vais a apreciar los suyos, de hierro batido y acero bien templado, diré que su campaña no ha sido estéril y ya puede contársele entre los mayores bienhechores de la mujer en el terreno positivo. Cuando en 1867 presentó a la Cámara de los Comunes el proyecto de ley pidiendo para la mujer el derecho de sufragio, la minoría que votó con él fue lucida e imponente, y general la sorpresa de sus adversarios viendo que no podían tildarle de extravagancia.